Fa uns dies, mirava la tele quan va aparèixer el típic bloc d'anuncis de "tornem en 7 minuts" (que la majoria de vegades són més i atempta contra la teoria de l'espai/temps), i em vaig trobar una bateria d'espots de joguines entre els que es trobaven aquests dos:




Vull aclarir, abans de tot, que no tinc res en contra d'aquesta marca i que fins i tot la màquina per crear carcasses personalitzades per a smartphones em sembla fins i tot curiosa. És més, crec que si hagués aguantat aquests "7 minuts" davant la tele hauria vist més espots d'altres marques de joguines que m'haurien disgustat per igual. I és aquí on rau el problema que plantejo en aquest article.

Per què la majoria dels espots de joguines són d'una factura tècnica tan pèssima? Per què tracten els nens com a zombies addictes al color i als jingles ultrasònics? I, ja posats, i tot i que això donaria per a una altra sèrie d'articles, per què segueixen perpetuant rols tan absurds, arcaics i sexistes?

Però centrem-nos en la part tècnica i creativa, que és la que ens pertoca. Entenc que són espots superestacionals, que basen tota la seva estratègia en la repetició (no exagero si dic que els dos exemples que he donat van aparèixer 3 vegades gairebé seguides) i que necessiten generar en molt poc temps el record necessari perquè el nen/zombi desitgi tenir la joguina en qüestió. Per tot això, imagino que el pressupost per a la creativitat i la producció de l'anunci queda molt minvat i el resultat és conseqüència directa d'això.

No obstant, pocs dies després, em vaig topar amb aquest altre espot a la web:



Va ser llavors quan em vaig replantejar tot el crèdit que li havia concedit a totes aquestes marques de joguines en el paràgraf anterior, i vaig començar a pensar que potser no es tracta tant d'un problema de creativitat ni de distribució del pressupost, sinó més aviat de prioritats.

En primer lloc, la prioritat d'oferir als nens un producte veritablement interessant, innovador i amb ànima. En aquest cas, una nina que té com a objectiu trencar diametralment amb el model "Barbie" imperant. En segon lloc, la visió (i l'ambició) com a marca de no ser una més, de tenir personalitat. Ja no només en matèria de producte sinó també de comunicació. Aquest espot està dirigit als infants, però també als pares i mares, i tracta a tots dos com a éssers intel·ligents. No tracta d'hipnotitzar el teleespectador amb efectes i trucs barats, intenta dialogar amb ell, explicar-li una història (storytelling). I, finalment, desconec amb quina freqüència s'emet aquest espot a la televisió, o si ni tan sols ho fa, però sí que sé que ha tingut una repercussió mundial amb més de 500 mil reproduccions al seu canal de Youtube en menys de dues setmanes. I que l'espot de l'any passat de la mateixa marca té ni més menys que 2 milions 300 mil. Els altres dos vídeos, entre tots dos, no sumen 6.000.

Per tant, ens trobem davant d'un problema de no voler: no voler innovar, no voler fer, ni tan sols voler voler. I, tristament, això no és exclusiu del sector joguines, sinó que és un exemple més de l'estat de la publicitat actual que, per sort, molts estem disposats a canviar.

Font: Territorio Creativo