Avui us informem d'un taller que organitza l'IMET al voltant de la Intel·ligència Emocional. El taller, que porta per títol "Preparar, amb els nostres fills/es, el dia de demà", té com a finalitat reconèixer les nostres emocions i aprendre a gestionar-les per millorar la relació entre pares i fills, prendre consciència de la importància d’estar predisposats al canvi, a ser proactius i emprenedors.
Aquest taller, de caire participatiu i dinàmic, s’estructura en dues sessions i s’adreça a famílies amb alumnes a primària i secundària i qualsevol altra persona interessada en la temàtica.
El taller anirà a càrrec de Roser Sellés, Diplomada en Magisteri, Coaching i PNL, i tindrà lloc els dimecres 12 i 19 de febrer, de 17.30 a 19.30h a l'IMET.
Si esteu interessats/des o coneixeu algú que ho pugui estar, tingueu present que la inscripció és gratuïta però que les places són limitades. Per formalitzar la inscripció podeu fer-ho a: www.imet.cat , a/e: clorente@imet.cat o tel. 93 814 04 40.
Ara fa un temps, La Vanguardia va entrevistar a sir Ken Robinson, expert que preconitza un sistema educatiu que ensenyi a innovar. Com que la trobem força interessant i parla de la creativitat, tema que estem treballant aquests dies a les aules, la compartim amb vosaltres ;)
Un día, visitando un cole, vi a una niña de seis años concentradísima dibujando. Le pregunté: "¿Qué dibujas?". Y me contestó: "La cara de Dios".
¡. ..!
"Nadie sabe cómo es", observé. "Mejor - dijo ella sin dejar de dibujar-, ahora lo sabrán".
Todo niño es un artista.
Porque todo niño cree ciegamente en su propio talento. La razón es que no tienen ningún miedo a equivocarse... Hasta que el sistema les va enseñando poco a poco que el error existe y que deben avergonzarse de él.
Los niños también se equivocan.
Si compara el dibujo de esa niña con la Capilla Sixtina, desde luego que sí, pero si la deja dibujar a Dios a su manera, esa niña seguirá intentándolo. El único error en un colegio es penalizar el riesgo creativo.
Los exámenes hacen exactamente eso.No estoy en contra de los exámenes, pero sí de convertirlos en el centro del sistema educativo y a las notas en su única finalidad. La niña que dibujaba nos dio una lección: si no estás preparado para equivocarte, nunca acertarás, sólo copiarás. No serás original.
¿Se puede medir la inteligencia?
La pregunta no es cuánta inteligencia, sino qué clase de inteligencia tienes. La educación debería ayudarnos a todos a encontrar la nuestra y no limitarse a encauzarnos hacia el mismo tipo de talento.
¿Cuál es ese tipo de talento?
Nuestro sistema educativo fue concebido para satisfacer las necesidades de la industrialización: talento sólo para ser mano de obra disciplinada con preparación técnica jerarquizada en distintos grados y funcionarios para servir al Estado moderno.
La mano de obra aún es necesaria.
¡Pero la industrialización ya no existe! Estamos en otro modo de producción con otros requerimientos, otras jerarquías. Ya no necesitamos millones de obreros y técnicos con idénticas aptitudes, pero nuestro sistema los sigue formando. Así aumenta el paro.
Pero se nos repite: ¡innovación!
La piden los mismos que la penalizan en sus organizaciones, universidades y colegios. Hemos estigmatizado el riesgo y el error y, en cambio, incentivamos la pasividad, el conformismo y la repetición
No hay nada más pasivo que una clase.
¿Es usted profesor, verdad? Las clases son pasivas porque los incentivos para estar calladito y tomar apuntes que repetirá son mayores que los de arriesgarse a participar y tal vez meter la pata. Así que, tras 20 años de educación en cinco niveles que consisten en formarnos para unas fábricas y oficinas que ya no existen, nadie es innovador.
¿Cuáles son las consecuencias?
Que la mayoría de los ciudadanos malgastan su vida haciendo cosas que no les interesan realmente, pero que creen que deben hacer para ser productivos y aceptados. Sólo una pequeña minoría es feliz con su trabajo, y suelen ser quienes desafiaron la imposición de mediocridad del sistema.
Tipos con suerte...
Son quienes se negaron a asumir el gran error anticreativo: creer que sólo unos pocos superdotados tienen talento.
"Sé humilde: acepta que no te tocó".
¡Falso! ¡Todos somos superdotados en algo! Se trata de descubrir en qué. Esa debería ser la principal función de la educación. Hoy, en cambio, está enfocada a clonar estudiantes. Y debería hacer lo contrario: descubrir qué es único en cada uno de ellos.
¿La creatividad no viene en los genes?
Es puro método. Se aprende a ser creativo como se aprende a leer. Se puede aprender creatividad incluso después de que el sistema nos la haya hecho desaprender.
Por ejemplo...
Soy de Liverpool y conozco el instituto donde recibieron clases de música mi amigo sir Paul McCartney y George Harrison... ¡Dios mío! ¡Ese profesor de música tenía en su clase al 50 por ciento de los Beatles!
Y...
Nada. Absolutamente nada. McCartney me ha explicado que el tipo les ponía un disco de música clásica y se iba a fumar al pasillo.
A pesar del colegio, fueron genios.
A Elvis Presley no lo admitieron en el club de canto de su cole porque "desafinaba". A mí, en cambio, un poliomielítico, me admitieron en el consejo del Royal Ballet...
Ahí, sir, acertaron de pleno.
Allí conocí a alguien que había sido un fracaso escolar de ocho años. Incapaz de estar sentada oyendo una explicación.
¿Una niña hiperactiva?
Aún no se había inventado eso, pero ya se habían inventado los psicólogos, así que la llevaron a uno. Y era bueno: habló con ella a solas cinco minutos; le dejó la radio puesta y fue a buscar a la madre a la sala de espera; juntos espiaron lo que hacía la niña sola en el despacho y... ¡estaba bailando!
Pensando con los pies.
Es lo que le dijo el psicólogo a la madre y así empezó una carrera que llevó a esa niña, Gillian Lynne, al Royal Ballet; a fundar su compañía y a crear la coreografía de Cats o El fantasma de la ópera con Lloyd Webber.
Si hubiera hecho caso a sus notas, hoy sería una frustrada.
Sería cualquier cosa, pero mediocre. La educación debe enfocarse a que encontremos nuestro elemento: la zona donde convergen nuestras capacidades y deseos con la realidad. Cuando la alcanzas, la música del universo resuena en ti, una sensación a la que todos estamos llamados.
Ja heu pensat què els hi demanareu per Nadal? Reis? El proper aniversari?
No importa el que respongueu -xD- perquè el tema d'aquest post és molt interessant. No pel que diré jo, és clar, sinó pel que han dit altres.
Heu fet mai una ullada a un catàleg de joguines?No sé si us heu adonat, però la part per nadons és més o menys neutra, però de seguida trobem, perfectament diferenciades, les pàgines de joguines per nens i les pàgines de joguines per nenes. Normalment el primer que es veu és el color: blau per als nens, rosa per a les nenes. A les pàgines per nens hi ha camions i cotxes, jocs de construcció, sets d'eines... A les de nenes hi ha nines, cuinetes, jocs de pentinat i maquillatge... Al final acostuma a haver una altra secció neutra amb trencaclosques i jocs de taula.
Així que si els pares volen comprar una joguina a la nena el més lògic és que s'adrecin a les pàgines roses. O al passadís rosa, si es troben a la botiga. I si la nena pot escollir, no us preocupeu, que els anuncis ja s'encarreguen que ella capti quines joguines són per nenes i quins per nens.
Avui, però, he vist un anunci diferent.
Anuncia una joguina que pretén donar a les nenes més opcions que les disfresses de princesa i les nines, i que, a un nivell més profund, vol aconseguir que les nenes d'avui encaixin entre els/les ingeniers/es del demà. La història de la joguina l'explica la seva creadora aquí:
Només està en anglès, però té subtítols en anglès, per poder llegir si no s'agafa alguna cosa al vol :)
La noia explica, resumidament, que ella mai va pensar en fer enginyeria, que pensava que era una cosa de nois. Però una professora de secundària li va suggerir, va provar, i finalment es va graduar en enginyeria, tot i que va tenir moltes dificultats. Constantment té la sensació que no encaixa, però perquè les nostres nenes encaixin i puguin ser allò que vulguin ser, va posar les seves habilitats en joc per crear una joguina. La idea era combinar un joc de construcció amb el component verbal d'una
història, ja que va observar que els llibres atreien les nenes. Ni els enginyers ni les empreses de joguines la van recolzar, perquè aquesta joguina no vendria. Però va fer un crowfunding i... sorpresa! Va arribar al seu objectiu en 4 dies i la seva joguina, avui, es ven meravellosament. Us recomano la xerrada perquè és inspiradora.
Al final Debbie Sterling -que així es diu aquesta noia- explica que una mare li va escriure un missatge explicant-li que mentre la seva filla i ella jugaven amb la joguina, la nena li va dir:
Tots i totes hem estat alumnes en una classe, en un curs, oients en una conferència... Sabem molt bé què ens agrada i que no del professor/a o conferenciant que tenim davant.
Possiblement aprenem millor, quan el/la docent respecta el nostre estil d'aprenentatge i quan té en compte alguns aspectes bàsics:
> Sap que és impossible mantenir l'atenció més de 20 minuts seguits si el qui l'escolta ho fa de forma passiva.
> Sap que si aconsegueix despertar la curiositat entre els alumnes, aquests estaran molt més atents i per tant aprendran millor.
> Sap que si aconsegueix emocionar, la comunicació serà molt més fluïda i per tant no només transmetrà coneixements sinó que aquesta conduirà a l'acció.
> Sap que el bon humor, el petit joc, l'efecte sorpresa, tenen un efecte molt beneficiós sobre l'aprenentatge.
> Sap que si vivim experiències estimulants, automàticament es connecten més neurones en el nostre cervell, i que quantes més connexions hi ha, més aprenentatge es produeix i si ,a més, aquesta experiència dura més estona, les connexions són més fortes.
> Sap que aprendre no és guardar a la memòria, sinó és sobretot saber recuperar, saber expressar, saber utilitzar, saber pensar i saber argumentar.
> Sap que la motivació és la part fonamental de l'aprenentatge i que en canvi la por i l'estrés la impossibiliten.
Màgia, il.lusió, sorpresa, curiositat, joc, són elements imprescindibles que ens han d'ajudar a que les persones que tenim davant, aprenguin millor, siguin petits infants, siguin nens i nenes, joves adolescents, o persones adultes.
Sabem molt bé "què" hem d'explicar, si a més incorporem noves eines per millorar el nostre "com", aconseguirem disfrutar i fer disfrutar d'un dels actes més bonics de la humanitat que és l'EDUCACIÓ.
A tots i totes els i les professionals de l'educació MOLT BON INICI DE CURS!
El projecte Cultura Emprenedora a Primària aposta per fomentar la imaginació, la creativitat, el compromís, la responsabilitat i la motivació, entre d’altres valors, a través d’una metodologia activa en que professorat i alumnat emprenen un projecte comú que es desenvolupa al llarg del curs.
