Tornant de vacances ens hem trobat amb una entrevista a Francesc Torralba (filòsof, teòleg, escriptor i professor d’universitat), on parla dels valors que hem de promocionar en els nostres infants i com descobrir les seves habilitats i talents. Com que enllaça prou bé amb el projecte Cultura emprenedora, la compartim amb vosaltres:
Quins són els valors que hem d’ensenyar als nostres fills?
Jo crec que són tres: el valor de l’esforç (amb tenacitat i constància), el de la humilitat i el de la prudència.
La prudència?
La prudència és la capacitat de prendre decisions d’una manera sensata, valorant cada oferta i veient las conseqüències nocives que pot tenir. Si els ensenyem a ser prudents no estarem preocupats a les tres de la matinada a la sortida d’una discoteca perquè el jove ja sabrà si ha de pujar al cotxe d’un conductor begut o no, si ha de tenir una relació sexual en segons quines condicions o no, o bé si ha de comprar o no a un venedor d’èxtasi. Si els fills no han après a ser prudents, difícilment els pares podran dormir.
Això com ho hem de fer, els pares?
Els coneixements es transmeten repetint, però els valors no es transmeten parlant ni repetint, els valors es transmeten amb l’entorn, en un context i en les diferents situacions del dia a dia, anant d’ excursió i agraint el bon temps per exemple, fent esport i esforçant-se junts o sopant plegats mentre demanem si us plau que ens passin l’aigua o donant les gràcies perquè la sopa estava fantàstica.
I amb l’exemple?
Efectivament, a través de l’exemple es poden transmetre tots els valors. La coherència i l’exemplaritat en les situacions de vida que ens trobem són la base de la transmissió de valors. Els fills han de veure que hi ha un esforç per ser coherent. Si tu li dius que “has de perdonar” però la mare i el pare fa dies que no es parlen per una discussió no tens autoritat moral per exigir allò que no t’exigeixes a tu mateix.
Pot posar un altre exemple?
El consum. Si tu li dius a un nen “has de ser estalviador, més auster” i tu et canvies de mòbil cada sis mesos, la incoherència és total.
Hem perdut la humilitat?
La humilitat és conèixer els propis límits i les pròpies possibilitats, la qual cosa no té res a veure amb la baixa autoestima o amb menysprear-se. Una persona humil reconeix quins són els propis límits, les seves dificultats i té prou capacitat per demanar ajuda, per acceptar que els altres són superiors en alguns camps encara que no en tots. La humilitat és aquella capacitat de reconèixer que no ho sé tot, que no ho faig tot bé i que necessito dels altres i del seu correctiu. En canvi, el que té una crisi d’autoestima és aquell que no reconeix cap possibilitat en ell mateix, cap talent, el que no se’n sortirà. En definitiva, el que està sempre autodestruint-se. La humilitat és una virtut. La crisi d’autoestima és un defecte. La humilitat és l’autovaloració justa d’un mateix.
«El fracàs escolar és la patata calenta que ningú no vol»
Em sembla que al nostre país no abunden els humils!
Jo detecto que els estudiants d’altres països són més receptius. Per exemple, aquell que creu que ho sap tot i per tant no escolta i et diu: “que m’has de dir tu, no en saps res”.
Els pares també hem de practicar els tres valors oi?
És clar! Els pares han d’exercir aquests tres valors bàsics, l’esforç, la prudència i la humilitat en l’esfera de protecció que és la familiar. Si els exercitem a la família els fills ho aprendran d’una manera més fàcil.
La societat ens ho està posant difícil per a la pràctica de la humilitat?
Sí, perquè a les societats cultes s’amaga tot el que representa el fracàs. Com que la humilitat és reconèixer un error, un fracàs es tendeix a amagar-lo o bé imputar-lo a un altre. Fixem-nos en el fracàs escolar: és la patata calenta que ningú no vol. Els mestres diuen que són els pares. Els pares diuen que és la televisió i l’escola. Tenim un dels nivells més alts de fracàs escolar d’Europa.
Els alumnes... com van a classe?
Hi ha professors universitaris que es troben que a la quarta classe no hi ha ni la meitat dels alumnes. Sempre passen la responsabilitat als joves: “no venen preparats, no tenen sentit de l’autoritat, són dispersos, no s’esforcen...” Però i tu? Com et sents com a professor? Arribes a la classe i poses un USB i vas deixant que passin les diapositives? O bé fas de la classe un acte creatiu i els envies el document per correu electrònic? La humilitat ajuda molt a resoldre problemes, ajuda molt a les empreses i a la família.
Si un nen no ha treballat el valor de l’esforç, què li passarà quan sigui gran?
Doncs li passarà que difícilment acabarà realitzant algun projecte.
Com se sentirà?
Frustrat. Per a qualsevol projecte necessites esforç, per a un projecte de feina, de parella, econòmic o d’amistat. Si aquest valor no queda molt incorporat en la seva personalitat aquest nen aviat es desinflarà. El primer dia anirà a entrenar però el tercer ja no li vindrà de gust perquè plou o fa fred. O començarà a estudiar anglès però el segon dia dirà que prefereix estar al sofà de casa. Quan canviï d’institut es cansarà de trucar als amics de sempre, ho deixarà córrer i anirà perdent amics i perdent capacitats. L’error és pensar que un pot desenvolupar un projecte sense esforç.
Com s’ensenya l’esforç?
Els hem d’entrenar. Comencem de ben petits: “tu pots cordar-te el botó, tu pots posar-te la sabata tot sol”... i això s’ha de fer encara que tinguem pressa. Hem de deixar que comencin a fer coses. “Tu creus que ja pots parar la taula? Doncs comences avui”. L’esforç només s’ensenya posant petites contrarietats diàries als fills. Si un està entrenat a saltar obstacles ja no li ve de nou saltar un de més. Però si al fill el fem viure en una bombolla de sobreprotecció, una bombolla d’Ítaca ideal on té tot al seu abast, aquesta bombolla algun dia es punxarà. Totes les persones ens hem de buscar les garrofes, millor estar preparat per no enfonsar-nos.
La sobreprotecció pot arribar a corroir el caràcter del nostre fill?
Sí, això és el que es diu la corrosió del caràcter perquè acaba no tenint caràcter i això és dramàtic. Tampoc no cal posar obstacles inassolibles perquè llavors els frustres. És com anar amb bicicleta, hi ha un moment que el pare li treu les rodetes i el nen cau i la temptació que tenim és tornar-les a posar, doncs no, que torni a pujar i agafi embranzida.
Ningú aprèn a parlar una llengua el primer dia, ningú aprèn a ser metge en un dia. S’aprèn a base de repetir i repetir moltes vegades el mateix. La repetició és bàsica. Però a la nostra societat li repugna la repetició, li cansa. Llavors què passa? No escriuen bé, no llegeixen bé...
No expressen bé els pensaments i les emocions en veu alta?
Quantes vegades expressen pensaments i emocions en veu alta des del dia que van entrar a l’escola? Si només tenen 500 paraules al cap, com poden expressar que estan enamorats, que estan tristos, que estan alegres o deprimits? Els falten paraules i agilitat per fer-les servir! L’esforç és repetició sobre el mateix punt, la repetició és fatiga però no hi ha un altre remei.
Però també hi ha alumnes excel·lents?
L’excel·lència és esforç i humilitat sobre un talent que t’és donat. Amb talent sol no n’hi ha prou i amb esforç sol tampoc no n’hi ha prou per arribar a l’excel·lència.
Hem d’ensenyar els nostres fills i alumnes a descobrir els talents perquè no tots valem per al mateix. El talent és l’únic que no decidim, i per molt que t’esforcis mai no seràs un gran dibuixant si no tens el talent.
Hi ha molts talents amagats?
Efectivament, quantes vegades a les institucions educatives ens ha passat per davant un talent ocult i ningú no l’ha vist? Aquell individu s’ha obert camí de forma autodidacta i un bon dia surt a la contra de La Vanguardia, però ningú no es va adonar que era un escriptor o un humorista en potència. Que l’escola no identifiqui el talent emergent és dramàtic.
Com pot l’escola identificar-ho?
Amb ràtios més petites. A la Universitat Ramon Llull estem en contacte amb les universitats britàniques d’Òxford i Cambridge. Allà apliquen el pla Bolonya des del segle XII! amb 15 alumnes màxim per curs i amb un seguiment molt individualitzat. Som nosaltres els que posem 140 alumnes a primer de Dret. És clar, no és el mateix un advocat d’Òxford que el d’aquí perquè aquell ha après a defensar una idea, a discutir-la i a escoltar els companys.
A l’escola, quina creu que seria la ràtio ideal?
S’ha de reduir al màxim que es pugui. Nosaltres fem una educació on l’estudiant és un subjecte passiu i com a continent d’informacions i continguts. I l’estudiant els ha d’ anar digerint i demostrar que els ha assolit. Crec que a l’escola hem de potenciar l’autoconeixement perquè hi ha alumnes que acaben batxillerat i no saben quin talents tenen! Potser sí que sabran qui va ser Napoleó o que la guerra civil va ser al 1936, però són incapaços de dir qui són ells. Comencen una carrera per a la qual no tenen capacitat i abandonen el primer any. Saber per a què vals és bàsic.
Sí, perquè treballar en allò que no t’agrada...
Què diferent és un individu que quan arriba dilluns ja està pensant que sigui divendres per evadir-se, no li agrada la feina però ha de pagar l’hipoteca i el dia a dia es converteix en un sacrifici. L’individu que està fent la feina per a la qual està capacitat, aquella feina que el mou i toca una tecla profunda dins seu, està encantat de que sigui dilluns!
Els mestres, com ho poden fer?
En el marc que tenim nosaltres, amb ràtios altes, hem de treballar de forma evolutiva l’autoconeixement (des de P3 fins a segon de batxillerat). El repte seria que l’alumne, quan acaba el batxillerat, sàpiga quines són les seves capacitats, els seus talents i també els seus límits. És la intel·ligència intrapersonal, coneixement d’un mateix. La tutoria és molt important ja que algú t’ha d’ajudar a veure i a desfer la imatge fictícia que tens de tu mateix i també observar el teu potencial: do de gents, capacitat de lideratge, de conduir un partit polític o una organització...
Font:
Faros, a través d'una entrevista realitzada per
La Granja.
